Així
com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del
temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués
a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra
millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com
l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena
de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
Quins tan segurs consells
vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a
carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de
terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan
ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a
mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora
sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
Responeu aquestes preguntes (a la llibreta)
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
Responeu aquestes preguntes (a la llibreta)
1. Anàlisi formal ( estrofes, vers utilitzat i rima)
2. A qui va dedicat? Com ho saps?
3. Resumeix en una línia el contingut de cada estrofa.
4.Quines són les característiques de la Mort i la Vida?
5. Creus que mostra els dos conceptes d'una manera habitual? A quina conclusió arribes?
6. Com es presenta el poeta davant en fenomen de la mort? Té alguna esperança de ser estimat. Justifica-ho amb exemples del text
XIII. COLGUEN LES GENTS AB
ALEGRIA FESTES,...
Colguen les gents ab
alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son
semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius;
sí com d’hom mort, de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat:
de mon desig no em porà guarir metge.
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius;
sí com d’hom mort, de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat:
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el
menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.
E si la mort no em dugués
tal ofensa:
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E si en lo cel Déu me vol
allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercé
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercé
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós
sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
Sí com lo taur se’n va
fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
Així com
el brau fuig del desert quan és superat pel seu semblant, que li força, i no
torna mai fins que no ha recuperat la força per destruir aquell que “ha
desposseït”, així mateix he d’allunyar-me de vós, car el vostre gest ha torbat
el meu esforç; no tornaré fins que no hagi fugit del tot la gran por que
m’impedeix de ser deleitós (feliç).
(versió Joan Fuster)
Responeu aquestes preguntes:
1. Anàlisi formal
2. Quin és el tema del poema?
3. Determina els dos elements de comparació del poema
Responeu aquestes preguntes:
1. Anàlisi formal
2. Quin és el tema del poema?
3. Determina els dos elements de comparació del poema
COMENTARI:
El tema del poema és el de la timidesa amorosa. Fa una comparació o analogia del comportament de dos braus (evoca l'amor perquè els braus es baten per una femella)serveix per redimir l'amant tímid de la seva tradicional passivitat: d'una banda hi ha l'esforç i la derrota davant el més fort, la dama; però de l'altra hi ha el propòsit de rebel·lar-se contra la pròpia timidesa i la certesa d'una victòria sobre l'enemiga que li ha de permetre d'obtenir el seu delit.
La visió de la dama l'ha confós i ha d'allunyar-se fins a trobar e nou el coratge per dirigir-li la paraula.
El sentiment de timidesa davant la dama, tantes vegades repetit per poetes anteriors adquireix en aquesta breu poesia força nova en expressar-se com la similitud del brau. En aquests versos es dóna un valor especial al "gest" de la dama. La bellesa física de les dames contades per Ausiàs no és descrita mai pel poeta. En canvi, són freqüents les al·lusions al gest de la dama, vague, fugaç moviment que, segons el poeta, ningú és capaç de descriure.
El poema d'Ausiàs March el constitueix una sola cobla (esparsa) formada per vuit versos decasíl·labs de la forma 4+6, clàssic en tota la poesia catalana medieval i molt utilitzada pel poeta de Gandia. La rima és ABBA CDDC. Ens trobem, per tant, davant d'una octava decasíl·laba construïda sota l'esquema creucreuat.
L'esparsa d'Ausiàs March es pot dividir en dues parts. La primera ocuparia els quatre primers versos i contindria el primer terme d'una comparació, figura molt típica de l'obra marquiana. En la segona part, formada pels darrers quatre versos, trobem el segon terme, relacionat amb la figura del poeta i el seu conflicte amorós.
El poeta proposa com a primer terme de la comparació la imatge d'un toro, que ha lluitat amb un altre i que ha estat derrotat. Per aquest motiu s'enretira i així deixa el camp lliure al vencedor. Però la seva retirada és parcial ja que li servirà per recuperar forces per un nou combat, que haurà de permetre-li destruir el seu competidor.
El segon bloc comença amb els mots "tot enaixí", que lliguen el primer terme de la comparació (l'animal vençut que es prepara per contraatacar) amb la del poeta, que ha estat vençut en combat amorós per la seva dama, que l'ha refusat. Decideix allunyar-se per recuperar força i vèncer la timidesa que li ha de permetre una victòria certa.
El tema del poema és el de la timidesa amorosa. Fa una comparació o analogia del comportament de dos braus (evoca l'amor perquè els braus es baten per una femella)serveix per redimir l'amant tímid de la seva tradicional passivitat: d'una banda hi ha l'esforç i la derrota davant el més fort, la dama; però de l'altra hi ha el propòsit de rebel·lar-se contra la pròpia timidesa i la certesa d'una victòria sobre l'enemiga que li ha de permetre d'obtenir el seu delit.
La visió de la dama l'ha confós i ha d'allunyar-se fins a trobar e nou el coratge per dirigir-li la paraula.
El sentiment de timidesa davant la dama, tantes vegades repetit per poetes anteriors adquireix en aquesta breu poesia força nova en expressar-se com la similitud del brau. En aquests versos es dóna un valor especial al "gest" de la dama. La bellesa física de les dames contades per Ausiàs no és descrita mai pel poeta. En canvi, són freqüents les al·lusions al gest de la dama, vague, fugaç moviment que, segons el poeta, ningú és capaç de descriure.
El poema d'Ausiàs March el constitueix una sola cobla (esparsa) formada per vuit versos decasíl·labs de la forma 4+6, clàssic en tota la poesia catalana medieval i molt utilitzada pel poeta de Gandia. La rima és ABBA CDDC. Ens trobem, per tant, davant d'una octava decasíl·laba construïda sota l'esquema creucreuat.
L'esparsa d'Ausiàs March es pot dividir en dues parts. La primera ocuparia els quatre primers versos i contindria el primer terme d'una comparació, figura molt típica de l'obra marquiana. En la segona part, formada pels darrers quatre versos, trobem el segon terme, relacionat amb la figura del poeta i el seu conflicte amorós.
El poeta proposa com a primer terme de la comparació la imatge d'un toro, que ha lluitat amb un altre i que ha estat derrotat. Per aquest motiu s'enretira i així deixa el camp lliure al vencedor. Però la seva retirada és parcial ja que li servirà per recuperar forces per un nou combat, que haurà de permetre-li destruir el seu competidor.
El segon bloc comença amb els mots "tot enaixí", que lliguen el primer terme de la comparació (l'animal vençut que es prepara per contraatacar) amb la del poeta, que ha estat vençut en combat amorós per la seva dama, que l'ha refusat. Decideix allunyar-se per recuperar força i vèncer la timidesa que li ha de permetre una victòria certa.
XLVI. VELES E VENTS HAN MOS
DESIGS COMPLIR...
Audio Raimon
Audio Carreras
Audio cor de noies de l'Orfeó
Audio Raimon
Audio Carreras
Audio cor de noies de l'Orfeó
Veles e vents han mos
desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la
cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems
votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no
ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar
perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem
amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà
ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent
més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Responeu aquestes preguntes:
1. Anàlisi formal
2. Quins vents són favorables per a navegar? Quins en són contraris?
3. Què li demana el poeta als vents?
4. Per quins motius tem el poeta la mort?
5. Quina és, per a March, la part més negativa de la mort? Què li desitja Ausiàs March a la dama una vegada hagi mort?
Així com cell qui es veu
prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.
1. A quina temàtica, de les tractades per Ausiàs March, creus que correspon el poema anterior? Justifica la resposta.
2. A qui s'adreça el poeta en el sisè vers del poema? Què li retreu a aquesta persona?
4. Explica vers a vers el poema amb les teves paraules.
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.
Així com aquell qui es veu prop de la mort,
quan corre mal temps i es traba perills per la mar,
i albira un lloc on es podria refugiar
i no hi arriba per la seua malvada sort,
m'esdevé a mi, que vaig passant afanys
i us veig bastant a remeiar els meus mals.
Desesperat d'acomplir els meus desigs,
aniré pel món proclamant el vostre orgullo
quan corre mal temps i es traba perills per la mar,
i albira un lloc on es podria refugiar
i no hi arriba per la seua malvada sort,
m'esdevé a mi, que vaig passant afanys
i us veig bastant a remeiar els meus mals.
Desesperat d'acomplir els meus desigs,
aniré pel món proclamant el vostre orgullo
(versió de Joan Fuster)
Responeu aquestes preguntes:
1. A quina temàtica, de les tractades per Ausiàs March, creus que correspon el poema anterior? Justifica la resposta.
2. A qui s'adreça el poeta en el sisè vers del poema? Què li retreu a aquesta persona?
3.Explica l'estat d'ànim del poeta que puguis
deduir de la lectura del poema.
4. Explica vers a vers el poema amb les teves paraules.
5. En el poema següent es poden distingir clarament
dues parts. Marca-les i digues de què tracta cada una.
COMENTARI: Som davant d’un
breu poema d’Ausiàs March. La seva estructura és formada per vuit versos
decasíl·labs amb una rima consonant (ABBACDDC). Aquest tipus d’estrofa, que
pertany a la categoria de l’esparsa, era molt utilitzada als segles XIV i XVI pels
poetes catalans que encara escrivien en occità.
El tema de la poesia s’expressa mitjançant el conegut mite del nàufrag, molt usat des d’antic, tant en els textos llatins com grecs. També havia aprofundit sobre aquesta temàtica la lírica trobadoresca. De fet, aquesta imatge del naufragi permetia els poetes parlar sobre “l’amor infeliç”.
El mar tempestuós esdevé un espai negatiu en què el mariner veu “lo lloch” on podria salvar-se, però no hi pot arribar, no el troba. Aquest esquema suscita l’angoixa amorosa: “el fet de voler i de no poder”, el qual condueix a l’acceptació de la destrucció. És llavors, un cop s’ha assumit que hom està perdut i sense salvació, que aquesta acceptació es transforma en un “no voler i poder”, perquè, tot i saber la indiferència de la dama, l’amant vol viure per contemplar-la i parlar a tothom del desdeny de la dona.
La comparació del poeta amb el navegant que, enmig d'una tempesta, veu el port inaccessible, li serveix per a formular la seva posició d'enamorat: turmentat per l'amor, no veu que la dama, el seu port de salvació, posi cap remei als seus mals. Ara bé, March en comptes de lliurar-se al dolor d'aquesta situació,manifesta la seva rebel·lió fent públic l'orgull de la dama, que refusa els precs amorosos del poeta.
Mètrica: cobles esparses amb rimes creuades (ABBACDDC)
Paral·lelismes vs 3 i 6. Imatges marineres simbòliques de greus perills, fins i tot de la mort.
El tema de la poesia s’expressa mitjançant el conegut mite del nàufrag, molt usat des d’antic, tant en els textos llatins com grecs. També havia aprofundit sobre aquesta temàtica la lírica trobadoresca. De fet, aquesta imatge del naufragi permetia els poetes parlar sobre “l’amor infeliç”.
El mar tempestuós esdevé un espai negatiu en què el mariner veu “lo lloch” on podria salvar-se, però no hi pot arribar, no el troba. Aquest esquema suscita l’angoixa amorosa: “el fet de voler i de no poder”, el qual condueix a l’acceptació de la destrucció. És llavors, un cop s’ha assumit que hom està perdut i sense salvació, que aquesta acceptació es transforma en un “no voler i poder”, perquè, tot i saber la indiferència de la dama, l’amant vol viure per contemplar-la i parlar a tothom del desdeny de la dona.
La comparació del poeta amb el navegant que, enmig d'una tempesta, veu el port inaccessible, li serveix per a formular la seva posició d'enamorat: turmentat per l'amor, no veu que la dama, el seu port de salvació, posi cap remei als seus mals. Ara bé, March en comptes de lliurar-se al dolor d'aquesta situació,manifesta la seva rebel·lió fent públic l'orgull de la dama, que refusa els precs amorosos del poeta.
Mètrica: cobles esparses amb rimes creuades (ABBACDDC)
Paral·lelismes vs 3 i 6. Imatges marineres simbòliques de greus perills, fins i tot de la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada