LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
Les quatre grans cròniques
Durant aproximadament un segle (1250-1350), la
corona d’Aragó passà per un període d’estabilitat política i social important,
gaudia de poder institucional, triomfaven les campanyes de conquesta de les
terres de València i Mallorca i la llengua, cada vegada més generalitzada,
anava adquirint cert prestigi. En aquest context neixen les Cròniques, obres
historiogràfiques dels s. XII i XIV i models de llengua literària, que narren
els fets importants pels primers reis de la Corona d’Aragó.
EL LLIBRE DELS FEITS, de Jaume I ( 1244-1276, s.XIII). Es tracta d’unes memòries del mateix Jaume I. hi apareixen aspectes íntims i humans del rei al costat de la narració dels fets de la conquesta de Mallorca i València. Escrites en primera persona i fent servir el nós majestàtic.
LLIBRE DEL REI EN PERE, de Bernat Desclot ( 1283-1288 s. XIII). Aquesta crònica tracta sobretot dos grans temes: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos i el seu alliberament pel rei Pere II el Gran.
CRÒNICA DE RAMON MUNTANER ( 1325-1328 s.XIV).És la més ambiciosa: comprèn cinc regnats. Els protagonistes en són els reis i el mateix autor, que explica les empreses diplomàtiques i militars en què ell també va participar.
CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS (1336-1385 s. XIV). A diferència de les anteriors, la crònica del rei Pere no conté cançons de gesta. La crònica pretén justificar les accions dutes a terme durant el seu regnat.
FINALITAT
1. JUSTIFICAR unes determinades actuacions polítiques i deixar CONSTÀNCIA dels fets ocorreguts.
2. Que serveixin d’EXEMPLE per a la prosperitat.
CARACTERÍSTIQUES de les CRÒNIQUES.
1. To heroic, intenció patriòtica i PROPAGANDÍSTICA
2. EXALTACIÓ DE CATALUNYA I LA LLENGUA CATALANA
3. MOMENT COETANI DEL SEU AUTOR, a diferència de la història llatina que explica uns fets passats, les cròniques expliquen fets coetanis.
4. KOINÉ LINGÜÍSTICA, seran un model comú i general per a tot el territori.
5. TEXTOS ESCRITS IMPREGNATS D'ORALITAT
Regnats que abasten cadascuna de les cròniques:
Les quatre grans
cròniques i la monarquia catalana
|
||||
Ramon Berenguer IV
|
Bernat Desclot
|
|||
Alfons I el
Cast (1162—1196)
|
||||
Pere I el Catòlic
(1196-1213)
|
||||
Jaume I el
Conqueridor (1213-1276)
|
Jaume I
|
Ramon Muntaner
|
||
Pere II el Gran
(1276-1285)
|
||||
Alfons II el Franc
(1285-1291)
|
||||
Jaume II el Just
(1291-1327)
|
||||
Alfons III el
Benigne (1327-1336)
|
Pere III
|
|||
Pere III el
Cerimoniós (1336-1387)
|
||||
Els
regnats descrits en les cròniques són:
Alfons I el Cast
(1162 - 1196).
Primer
rei de Catalunya i Aragó. Fill primogènit de Ramon Berenguer IV, comte de
Barcelona i príncep d'Aragó, i de Peronella, reina d'Aragó. Hagué d'intervenir
molts cops en la política occitana i continuà la unió de les terres catalanes.
La seva afecció a la lírica trobadoresca li valgué el sobrenom d'Alfons el
Trobador.
Pere I el Catòlic
(1196 - 1213).
Va
dur a terme una política d'expansió vers Occitània, seguint la línia d'Alfons I
i aprofitant els lligams feudals i familiars dels reis d'Aragó i els comtes de
Barcelona antecessors. Va morir el 1213 a la batalla de Muret.
Jaume I el
Conqueridor (1213 - 1276).
El
regnat de Jaume I representà per a la Corona d'Aragó el començament d'una etapa
d'expansió peninsular i mediterrània que marcà la història de la Corona
catalanoaragonesa. Les grans conquestes d'aquest rei foren, sens dubte, les de
Mallorca (1229) i València (1232 - 1245), amb la intervenció dels almogàvers.
Tampoc no s'ha de menystenir la seva tasca diplomàtica, que el dugué a signar
el tractat de Corbeil (1258), pel qual, a canvi de renunciar a alguns
territoris del sud de França -la Provença, tret de la ciutat de Montpeller-, va
aconseguir legitimar la independència de Catalunya respecte de la monarquia
franca.
Pere II el Gran (1276
- 1285).
Jaume
I va dividir el regne entre els seus dos fills. A Pere II, li correspongueren
Catalunya, Aragó i València, i a Jaume II de Mallorca, la Cerdanya i el
Rosselló. Pere II el Gran va continuar l'expansió mediterrània i va ocupar
Sicília.
Alfons II el Franc o
el Liberal (1285 - 1291).
La
nova dinastia iniciada per Jaume de Mallorca va estroncar-se amb l'acció
d'Alfons II, que va reincorporar l'illa als dominis catalans. Del seu regnat
cal destacar els episodis de Roger de Flor i els almogàvers en les expedicions
a Orient i pel Mediterani.
Jaume II el Just
(1291 - 1327).
Amb
Jaume II, Catalunya esdevingué una potència mediterrània i amplià les
possessions peninsulars. Cal destacar, també, l'ocupació de l'illa de Sardenya.
Alfons III el Benigne
(1327 - 1336).
El
seu casament amb Teresa d'Entença incorporà el comtat d'Urgell a la corona. Va
participar en la conquesta de Sardenya com a futur hereu de Jaume II. El domini
de l'illa fou un dels grans problemes del seu regnat . Intentà, sense èxit,
iniciar una croada contra el reialme musulmà de Granada.
Pere III el
Cerimoniós (1336 - 1387).
Continuà
l'expansió mediterrània i annexionà definitivament Sicília i Mallorca a la
Corona d'Aragó. La situació a l'interior del país era, però, cada cop més
conflictiva i augmentava el poder de la noblesa i de les Corts en detriment del
poder reial.
Les quatre grans cròniques from ostrolica
CRÒNICA DE JAUME I ( Escrita darrers anys de vida del rei Jaume I)
Característiques principals de la Crònica:
FRAGMENTS DE LA CRÒNICA
Les dones dins les
CRÒNICA DE JAUME I ( Escrita darrers anys de vida del rei Jaume I)
Característiques principals de la Crònica:
Els trets humans
El sentiment religiós
La bel·licositat
L'amor del rei als seus regnes
Finalitat de la Crònica:
El Llibre dels feits s’obre amb un preàmbul en el qual el rei, en els darrers temps de la seva vida i veient la mort pròxima, explica les dues raons per les quals ha escrit el que podem considerar la seva autobiografia:
perquè tothom recordi les seves gestes: per memòria d’aquells qui volran oir de les gràcies que nos que Nostre Senyor nos ha feites,
perquè aquestes serveixin d'exemple a la posteritat: e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món que facen ço que nós havem feit
FRAGMENTS DE LA CRÒNICA
L’engendrament i naixement de Jaume I, segons el Llibre dels fets
Ara
contarem de quina manera nós fórem engendrats i de quina manera fou el nostre naixement.
Primerament,
de quina manera nós fórem engendrats.
El nostre pare, el rei en Pere, no
volia
veure la nostra mare, la reina. I s'esdevingué que
una vegada
el rei, el nostre pare, fou a Llates, i la reina, la nostra mare, fou
a Miravalls. Ivingué al rei
un ric home, per nom en Guillem
d'Alcalà, i el
pregà tant, que el féuvenir a Miravalls,
on era la reina, la nostra mare. I aquella nit que
ambdós foren a
Miravalls volgué nostre Senyor que nós fóssem engendrats. I quan la reina, la nostra
mare, se sentí
prenys, se n'entrà
a Montpeller. I aquí
volgué nostre Senyor que fos el nostre naixement a casa d'aquells de
Tornamira,
la vespra de nostra Dona SantaMaria Candeler. I la nostra mare,
així que nós fórem nats, ens envià a Santa Maria, iens portaren en braços; i deien matines a l'església de nostra Dona;
i, així
que ens entraren
pel portal, cantaren Te Deum laudamus. I no sabien els
clergues que nósdeguéssem entrar allí, però entràrem
quan cantaven aquell càntic. I
després ensdugueren a Sant Fermí. I,
quan aquells
qui ens portaven
entraren per l'església
deSant
Fermí, cantaven Benedictus Dominus Deus Israel. I, quan ens
tornaren a lacasa de
la nostra mare,
estigué ella molt
alegre d'aquests pronòstics que
ens havien esdevingut.
I féu fer dotze candeles,
totes d'un
pes i d'una grandària,
i les féu encendre totes ensems,
i a cada una posà sengles noms dels apòstols, i prometé
a nostre Senyor que
aquella que més duraria, que nós
tindríem aquell nom. I durà més la
de sant Jaume ben bé tres
ditsde través que
les altres. I per això
i per la gràcia de Déu nós tenim per nom en Jaume. I així nós hem vingut de part de laque fou la nostra mare i del rei en Pere,
el nostre pare.
CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT (Escrita entre 1283-1289)
CRÒNICA DE RAMON MUNTANER (Escrita entre 1325-1328)
Característiques principals de la crònica:
Finalitat de la Crònica:
L'exemple de la mata de jonc
CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT (Escrita entre 1283-1289)
La crònica comença dient:
Ací comença lo libre que·n Bernat Desclot dictà e escriví ...
Característiques de la Crònica:
L'esperit cavalleresc
L'heroisme
La crueltat
El patriotisme i el consegüent sentiment antifrancès
Les descripcions i la recreació de les situacions
CRÒNICA DE RAMON MUNTANER (Escrita entre 1325-1328)
Ramon Muntaner va néixer a Peralada l'any 1265 i va morir a Eivissa, d'on era governador, el 1336. Tal i com ell mateix ens explica, l'any 1325, al seixanta anys, instal·lat a la seva alqueria de Xilvella, a l'Horta de València, va iniciar la redacció de la Crònica que porta el seu nom:
Per què, vull que sapiats que con jo isquí del dit lloc de Peralada, que no havia encara onze anys complits, e con fiu aquest llibre e el comencé era en temps (la Déu mercè) de seixanta anys. Lo qual llibre jo comencé el quinzè dia de mais de l'any de l'encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil e tres-cents vint-e-cinc.
Característiques principals de la crònica:
El patriotisme
Elogi de Catalunya i de la llengua catalana
Finalitat de la Crònica:
Muntaner, conscient i agraït d'haver estat un home de sort que ha viscut en primera persona uns esdeveniments històrics irrepetibles i d'haver pogut sobreviure als molts perills que se li havien presentat al llarg de la seva vida, en dóna les gràcies a Déu i escriu les seves memòries per fer-nos partíceps de tot allò que li ha tocat de viure:
E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déus e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m'ha feita, de molts perills que m'ha gitats he escapat, així de trenta-dues batalles entre mar e terra en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haudes, així en riquees com en altres maneres, segons que avant porets entendre en los fets qui en mon temps són estats.
| Textos |  |
L'exemple de la mata de jonc
La unió dels regnes del Casal
d'Aragó. L'exemple de la mata de jonc
Per a Ramon Muntaner els
tres regnes del Casal d'Aragó: Aragó, Mallorca i Sicília han de formar una
unitat indestriable ja que és aquesta unitat la que els dóna la seva força.
A la mort de Jaume II, Muntaner dóna aquests consells al nou
sobirà d'Aragó,Alfons el Benigne:
E pot fer compte que ell és rei d'Aragon e de
València, e de Sardenya e de Còrsega, e de Mallorca e de Sicília (...) que de
tot és cap e major. E mentre que a ell plàcia que aquells regnes haja e tenga
per cosa sua pròpia, e el senyor rei de Mallorca e el senyor rei de Sicília
sien d'una volentat e d'una
valença, així con ésser deuen, poden fer compte que seran sobirans a
tots los reis del món e prínceps, així de crestians con de sarraïns (...) E
així la casa de Mallorca e de Sicília, qui porten lo seu senyal e ab aquell han
a viure e a morir, reja e
mantenga contra tots los hòmens del món. (...)
E si negun me demana: En Muntaner, quin és
l'eximpli de la mata del jonc?, jo li respon que la mata del jonc ha aquella
força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota volets
arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé qui tiren, no l'arrencaran
(...) e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de
vuit anys (...) E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells havia
devisions neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de
tals veïns que pensarien de consumar
la un ab l'altre. Per què és mester que d'aquest
cas se guarden: que mentre tots tres sien d'una
valença, no temen tot altre poder del món, ans,
així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.
|
Vocabulari:
Reja: regeixi. És mester que: cal que. Consumar la un ab l'altre: acabar amb l'un i amb
l'altre. Sien d'una valença: estiguin units. Ans: sinó
que.
1. Quin és l’objectiu de l’exemple de Muntaner?
2. Com ens
presenta la dinastia catalana? Patriòtic?
“El cavaller
alà”
Que contar vos n’he què s’esdevenc a un cavaller alà
que se’n menava sa muller, ell en bon cavall e sa muller en altre. E tres
hòmens de cavall dels nostres anaren-los aprés. Què us diré? Lo cavall de la
dona flaquejava, e ell, ab la espasa de pla, dava-li, e, a la fin los nostres
hòmens a cavall aconseguiren. E el
cavaller, qui veé que l’aconseguien e que la dona s’havia de perdre, brocà un
poc a avant, e la dona gità-li un gran crit, e ell tornà envers ella e anà-la a
abraçar e besar, e con ho hagué fet, donà-li tal de l’espasa per lo coll, que
el cap ne llevà en un colp.E con açà hagué fet, tronà sobre los nostres tres
hòmens a cavall, qui ja prenien lo cavall de la dona, e ab l’espaa va tal colp
donar a un d’aquells, qui havia nom Guillem de Bellveer, que el braç sinistre
li n’avallà en un colp e caec en terra mort. E los altres dos, qui veeren açò,
lleixaren-se córrer sobre ell, e ell a ells; e l’un havia nom Arnau Miró,
adalill, qui era bon hom d’armes, e l’altre En Bernat de Ventaiola. Què us
diré? Que faç-vos saber que anc no es volc llevar prop de la dona estrò
l’hagueren tot especejat. E ell carnené-se tan fort, que hac mort aquell
Guillem de Bellveer e nafrats los altres dos malament. E així podets veure com
morí com a bon cavaller, e que ab dolor faïa ço que faïa.
Vocabulari:
Brocà: donà els
esperons; avallà: aterrà; adalill: explorador, guia; anc: mai; estrò: fins que; carvené-se: es defensà; faïa: feia.
|
CRÒNICA DE PERE EL CEROMINIÓS
L'última de les quatre
grans cròniques és la del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387). La va
escriure entre els anys 1349 i 1385, mogut per l'exemple del seu rebesavi Jaume
I, amb el propòsit de justificar la seva política tortuosa. Com la de Jaume I,
torna a ésser un llibre de “memòries” reials inspirades, dirigides, supervisades
i, en part, dictades pel rei, però materialment realitzades per col·laboradors
seus.
Pere III hi relata el seu
regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Els temes més importants de la
crònica són la reincorporació del regne de Mallorca i la guerra contra els
nobles rebels de la Unió a Aragó i València.
És molt diferent de les
altres tres. Està escrita en forma autobiogràfica. El to èpic hi és absent, és
l'única que no utilitza cançons de gesta prosificades.
El rei no s'hi mostra com
un heroi cavalleresc sinó, més aviat, com un príncep renaixentista, autoritari,
meticulós, intrigant, astut, sense escrúpols i, fins i tot, cruel. És famosa la
seva venjança contra els revoltats valencians de la Unió.
Finalitat de la Crònica:
La Crònica s’obre amb un pròleg dens en forma de sermó el qual el rei atribueix a la bondat divina que hagi estat posat en un lloc tan alt i agraeix a Déu les gràcies que li ha donat: a l'igual que David, a qui Déu va deslliurar de Saül, d'Absalon i del poble, que s'havia alçat en contra seva, així la misericòrdia de Déu ha deslliurat Pere III i dels seus regnes de tots els seus enemics. El Cerimoniós escriu el llibre perquè els reis que el succeeixin prenguin exemple que
| en llurs tribulacions, deuen esperar e confiar en lo llur Creador, de qui vénen tots béns, victòries e gràcies. |
Autoria:
Pere el Cerimoniós va començar a escriure personalment la Crònica l'any 1349. Posteriorment el treball va ser encomanat a Bernat Descoll, un oficial reial. Entre la correspondència del rei hi ha una carta del rei a Descoll de data 8 d'agost de 1375 en la qual el Cerimoniós li diu que ha llegit els tres primers capítols i quins són els detalls que cal afegir-hi. També li ordena que completi el capítol quart i que escrigui el cinquè.
Les dones dins les
Quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes
La presència de les dones dins les Cròniques, malgrat el que puguem esperar a primera vista en unes obres en què predominen els fets polítics i d'armes és, si no preeminent, sí rellevant i representativa.
Rellevant perquè, a través dels matrimonis de què d'una manera o d'una altra (els cronistes descriuen algunes de les cerimònies d'aquests casaments) deixen constància les Cròniques -matrimonis que gairebé sempre tenen una raó política i sovint són producte o estan relacionats amb d'un fet d'armes-, podem comprendre millor la importància de la dinastia del Casal de Barcelona al llarg dels segles XIII i XIV: els reis i els prínceps de la Corona d'Aragó, a fi i efecte d'estendre els seus dominis i de crear noves aliances amb les altres potències del moment, es caracteritzen per dur a terme una política matrimonial molt activa.
Cal recordar que només tres dones catalanes van arribar a dur la corona de la confederació: Elisenda de Montcada, Sibil·la de Fortià, i Margarida de Prades; la resta havien vingut de terres més llunyanes.
Representativa perquè reflecteixen, d'una banda, quin era el destí de la dona que volia assolir la perfecció: el matrimoni o el convent; i, d'altra, tant per presència com per absència, quin el paper de les dones en la societat de la Baixa Edat Mitjana.
El de les dones de la noblesa:
Transmetre els drets a la coronaEl de les dones del poble:
Donar fills a la dinastia
Vetllar pels drets dels seus fills i pels dels seus descendents
Exercir el poder en nom del marit
Aconsellar l'espòsAcompanyar l'home en els viatges: a través dels seus territoris, en les campanyes bèl·liques, a les croades
Mantenir la concòrdia dins la família
Fundar i protegir institucions religioses
La funció de la dona (a l'igual que la de l'home del poble, d'altra banda) és únicament la de posar en relleu el fet protagonitzat pel protagonista principal ( testimoni dels fets); això és, pel rei o pel príncep. O la de reflectir la vida quotidiana:
Fer de dida; és a dir, alletar un infant que no és seu
Acompanyar els homes en els seus periples bèl·lics com en el cas dels almogàvers
PROSA RELIGIOSA I MORAL (S. XIII-XIV)
Durant la segona meitat del segle XIV
i el primer terç del XV, tota l'Europa occidental va experimentar una sèrie de
desastres, guerres, epidèmies i fams. L'epidèmia de pesta que començava a
devastar Europa arribà a les nostres terres cap a 1348; la fam s'estenia a tots
els territoris; les guerres eren contínues (la dels Cent Anys entre França i
Anglaterra; el conflictes successoris a la Corona d'Aragó, etc.), la divisió de
l'església pel Cisma d'Occident (1378) amb la coexistència de dos papes, un a
Roma (Urbà VI) i l'altre a Avinyó (Climent VII), suposava una desestabilització
del punt de referència espiritual de l'home medieval; tots aquests factors
desembocaren en una profunda crisi, tant social, política i econòmica com
espiritual. En aquest context hem de situar l'aparició d'un tipus de literatura
l'objectiu de la qual és fer reflexionar amb la voluntat d'incidir en la
societat. Aquesta funció la realitzen els frares, tant franciscans com
dominicans, que es dediquen a la predicació entre el poble per tal d'influir-ne
i corregir-ne la conducta. Tres escriptors catalans procedeixen d'aquesta
extracció: Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer i Anselm Turmeda.
Bernat Metge from msilves8
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada